Ja s'estava fent de dia. Corria. Corria molt. La preocupació superava el cansament. Estava cansat, esgotat. Però corria. Creia que Jedhà m'ajudava. En un moment vaig pensar en invocar-lo, tal com havia vist que ho feien en els jocs. Vaig pensar que era absurd. Però així ho vaig fer. Vaig cridar "Jedhà, ajuda'm a arribar a casa!". Vaig tancar els ulls i alguna cosa es va interposar en el meu pas. Vaig xocar i vaig caure.
Vaig sentir veus. Però, però si era la veu dels meus pares! No m'ho creia, com m'havien trobat? Què deurien pensar en veurem estirat a terra, allà al mig de la muntanya? Quina vergonya. Vaig creure que els meus pares s'avergonyirien de mi, així que em vaig adormir, perquè, d'aquesta manera, em farien aquelles preguntes absurdes que fan els pares als seus fills.
Em vaig despertar. Estava a casa, però ja tronava a ser de nit. havia perdut un dia dormint, i això que no m'agradava perdre el temps! Estava cansat, però cansat de dormir. Així que em vaig aixecar del llit i vaig anar-los-hi a preguntar als meus pares com m'havien trobat.
- Pare, mare, com m'heu aconseguit trobar?
- Com vols dir, fill - va dir la meva mare
- Doncs que ahir a la nit em vaig perdre a la muntanya, vaig caure. i em vaig despertar aquí, a casa meva. - Sempre ocultava tota la veritat. Suposo que el destí em duia a fer-ho.
- Fill, vas rebre un cop al cap, segur que no recordes res d'ahir a la nit, però ja recordaràs. - Va dir el meu pare amb un to de preocupació i autoritat.
- No, però jo us preguntava a on em vau trobar.
- Si estaves davant la porta del garaig de casa. Es que no recordes res? Doncs vas venir, i no sé el que vas fer que vam sentir un cop a la porta molt fort. Vam baixar i et vam trobar allà, estès a terra, com si dormissis.
- I ara que ja ho sas, em diras a on, com i el per què del que vas fer anit.
- Mare, estic cansat, crec que hauria de dormir, a més, demà tinc classe. - havia d'evitar aquelles preguntes com fos.
- D'acord, però demà m'ho explicaràs. T'ho exigeixo.
Vaig marxar direcció a l'habitació.
Com podia ser que el cop que vaig sentir fos de la porta de casa meva? No podia serr, algú em deuria portar. De la muntanya a casa meva hi ha uns deu minuts. Només vaig córrer uns minuts fins que vaig xocar. Algú em deuria portar.
domingo, 31 de enero de 2010
sábado, 30 de enero de 2010
Nouvingut (1)
Alguna cosa anava malament aquella nit. Notava que algú em mirava. No sabia ben bé el que fer, però sabia que allò que passava allà fora era culpa meva. Em vaig quedar dins la casa, dins el llit on,de dia, jeia el meu ós de peluix. Sabia que en algun moment entrarien a casa, a buscar-me, i jo ja no els podria mentir més com d'altres vegades. Però ben mirat, no puc començar la història per aquí si no sabeu el que la precedeix. Així doncs, us contaré el que vaig fer.
Tan sols tenia deu anys. Jo creia en Déu . Però no en un Déu qualsevol, sinó en el meu propi Déu. M'havia montat una història falsa, o almenys així em pensava, que aquell Déu, el meu Déu, o Jedhà, com li vulgueu dir, donava poders a qui l'estimava prou. Ara quan hi penso em sembla que vaig fer-ne un gra massa.
Era de nit. Jo, com que vivia en un poble d'aquells de mala mort on la gent surt de nit, els mes vells i els més joves es troben a la plaça i, mentre uns parlen dels problemes populars, els altres juguen, corren, salten, ballen, i un munt de coses més, vaig anar a trobar-me amb els meus amics a la nostra plaça.
Vam decidir que jugaríem al llop i les ovelles. i, les ovelles, com un ramat, vam posar-nos a córrer muntanya amunt. Un dels llops ens perseguia, jo ja no sabia on me n'havia d'anar. em vaig entrebancar. Anava amb nens de dos i tres anys més que jo. No hi havia dret, ells corrien més que jo, i jo no els atrapava mai. Vaig caure a terra i allà on abans havia estat el vespre ara ja era negra nit.
Em vaig donar un cop al cap amb una pedra estranya, pot ser una mica punxeguda amb un to blau barrejat amb verd. Em vaig aixecar, em vaig tocar. D'allà on m'havia picat, n'eixia un fil de sang vermella molt calenta que regalimava galta avall. Sobtadament em va venir al cap la meva família, i la preocupació que devien sentir els meus pares al no haver aparegut a les onze.
Em vaig posar a córrer, com si un grup d'abelles em perseguís. Tenia por.
Tan sols tenia deu anys. Jo creia en Déu . Però no en un Déu qualsevol, sinó en el meu propi Déu. M'havia montat una història falsa, o almenys així em pensava, que aquell Déu, el meu Déu, o Jedhà, com li vulgueu dir, donava poders a qui l'estimava prou. Ara quan hi penso em sembla que vaig fer-ne un gra massa.
Era de nit. Jo, com que vivia en un poble d'aquells de mala mort on la gent surt de nit, els mes vells i els més joves es troben a la plaça i, mentre uns parlen dels problemes populars, els altres juguen, corren, salten, ballen, i un munt de coses més, vaig anar a trobar-me amb els meus amics a la nostra plaça.
Vam decidir que jugaríem al llop i les ovelles. i, les ovelles, com un ramat, vam posar-nos a córrer muntanya amunt. Un dels llops ens perseguia, jo ja no sabia on me n'havia d'anar. em vaig entrebancar. Anava amb nens de dos i tres anys més que jo. No hi havia dret, ells corrien més que jo, i jo no els atrapava mai. Vaig caure a terra i allà on abans havia estat el vespre ara ja era negra nit.
Em vaig donar un cop al cap amb una pedra estranya, pot ser una mica punxeguda amb un to blau barrejat amb verd. Em vaig aixecar, em vaig tocar. D'allà on m'havia picat, n'eixia un fil de sang vermella molt calenta que regalimava galta avall. Sobtadament em va venir al cap la meva família, i la preocupació que devien sentir els meus pares al no haver aparegut a les onze.
Em vaig posar a córrer, com si un grup d'abelles em perseguís. Tenia por.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)