Nouvingut (1)

Alguna cosa anava malament aquella nit. Notava que algú em mirava. No sabia ben bé el que fer, però sabia que allò que passava allà fora era culpa meva. Em vaig quedar dins la casa, dins el llit on,de dia, jeia el meu ós de peluix. Sabia que en algun moment entrarien a casa, a buscar-me, i jo ja no els podria mentir més com d'altres vegades. Però ben mirat, no puc començar la història per aquí si no sabeu el que la precedeix. Així doncs, us contaré el que vaig fer.

Tan sols tenia deu anys. Jo creia en Déu . Però no en un Déu qualsevol, sinó en el meu propi Déu. M'havia montat una història falsa, o almenys així em pensava, que aquell Déu, el meu Déu, o Jedhà, com li vulgueu dir, donava poders a qui l'estimava prou. Ara quan hi penso em sembla que vaig fer-ne un gra massa.

Era de nit. Jo, com que vivia en un poble d'aquells de mala mort on la gent surt de nit, els mes vells i els més joves es troben a la plaça i, mentre uns parlen dels problemes populars, els altres juguen, corren, salten, ballen, i un munt de coses més, vaig anar a trobar-me amb els meus amics a la nostra plaça.


Vam decidir que jugaríem al llop i les ovelles. i, les ovelles, com un ramat, vam posar-nos a córrer muntanya amunt. Un dels llops ens perseguia, jo ja no sabia on me n'havia d'anar. em vaig entrebancar. Anava amb nens de dos i tres anys més que jo. No hi havia dret, ells corrien més que jo, i jo no els atrapava mai. Vaig caure a terra i allà on abans havia estat el vespre ara ja era negra nit.

Em vaig donar un cop al cap amb una pedra estranya, pot ser una mica punxeguda amb un to blau barrejat amb verd. Em vaig aixecar, em vaig tocar. D'allà on m'havia picat, n'eixia un fil de sang vermella molt calenta que regalimava galta avall. Sobtadament em va venir al cap la meva família, i la preocupació que devien sentir els meus pares al no haver aparegut a les onze.

Em vaig posar a córrer, com si un grup d'abelles em perseguís. Tenia por.